Presentació dels equips del futbol base del Vendrell

El passat dimecres dia 12 es va celebrar l'acte oficial de presentació dels equips del futbol base del Club d'Esports Vendrell. Parlem d'uns 280 nois repartits en 16 equips (des d'Escola, passant pels Prebenjamins, Benjamins, Alevins, Infantils, Cadets i Juvenils) que durant un mínim de tres dies a la setmana destinen el seu temps a fer esport.

I com que porto uns quants dies sense connexió a internet no ha estat fins ara que he pogut penjar les fotos.

Molts nens disposats a dedicar part del seu temps a fer esport, aprendre, passar-ho bé i, és clar, a somiar de tant en tant.

Primer Hat-Trick del Biel!

Calafell, 8 d'octubre de 2011

Santa Oliva 3 - Vendrell 5

El Biel marca el seu primer gol i fa el seu primer "Hat Trick"

Aquest matí el Prebenjamí B ha jugat un nou partit amistós. Ha estat a Calafell, contra el Santa Oliva, en la primera sortida a camp contrari que el Biel viu com a futbolista. Millor dit, com a Pre-futbolista. O com a Pre-benjamífutbolista. És igual.

Les 10 del matí era l’hora assenyalada. Com estableixen els cànons, calia arribar abans per poder preparar-se, mentalitzar-se, vestir-se i escalfar. Això de vestir-se és un dir, perquè sempre que té partit surt de casa, fins i tot, amb les espinilleres (perdó, amb les “canyelleres”) posades. 

(Sí: ‘espinillera’ es diu “canyellera” en català. Ho he consultat, perquè jo no en tenia ni idea, però els de Microsoft, ves per on, sí. El senyor Word m’ho ha remarcat amb la seva sancionadora línia vermella. No m’ha quedat més remei que assumir la meva ignorància, i amb un terrible sentiment de culpabilitat a les esquenes m’he dit que això no pot ser, que no es pot admetre que uns senyor amb domicili a Redmond (Washington) tinguin més vocabulari català d'indumentària futbolera que un del Barça. I ha estat així com m’he decidit a emprendre una profunda investigaciófilològica –és a dir, que ho acabo de mirar a la wikipèdia- fins acabar descobrint que aquest és el terme correcte: canyellera.

També he descobert una cosa ben curiosa, i és que les canyelleres –collons, costa pronunciar-ho però també escriure-ho- van tenir uns antecedents a l’antiga Grècia, anomenades “cnèmides”, unes proteccions de la tíbia fetes amb fulles de bronze manufacturades anatòmicament i que feien servir els combatents d’infanteria).

Ens havíem quedat en el partit d’avui. Com que jo treballava aquest matí no he pogut anar-lo a veure. Una absència –obligada- que m’ha fet perdre dos grans esdeveniments. El primer, és que avui ha estrenat la samarreta oficial de l’equip, i ha jugat el seu primer partit amb l’uniforme sencer (fins ara jugaven amb peto), la qual cosa el faria semblar un autèntic futbolista. M’hauria fet gràcia veure’l en directe, amb uns pantalons on hi caben quatre Biels i una samarreta on hi caben vuit. A l'hora d'escollir número ha optat pel 2.

 

El segon fet extraordinari que m’he perdut avui ha estat... tatxàn!, que el seu equip ha guanyat per 3 a 5 i el Biel ha fet un Hat Trick!!! Tres gols en un partit. Un, dos i tres. Pim, pam i pum.

Ahir a la nit, precisament, comentava amb un company que el Biel és tècnicament molt bo, que té una cama esquerra única, que té unes grans condicions per jugar a futbol, però que, de moment, no li fa un gol ni a l’Arc de Sant Martí. Doncs apa, per parlar. Avui tres golets com tres solets. I, per rematar la feina, la càmera de vídeo no ha funcionat, la qual cosa em deixa sense testimoni gràfic dels seus primers gols com a jugador. 

De moment, hauré d’esperar a tornar-lo a veure sobre la gespa vestit de jugador fins el proper dimecres, que se celebra la presentació oficial del Futbol Base del Vendrell. De ben segur que estarà molt guapo, amb la seva roba i les seves espinilleres (ai! canyelleres) o cnèmides o com es digui.

I, per tancar aquesta crònica, una pregunta: ha estat el Hat Trick del Biel una conseqüència d'aquell que Lineker li va fer al Madrid l'any 1986, i del qual vaig parlar aquí?  

Diumenge 2 d'octubre: Vendrell 0 - Olèrdola 2

Avui el Prebenjamí B del Vendrell ha jugat un nou partit amistós que s’ha saldat amb derrota, la primera de la pretemporada. Ha estat a camp propi per 0 a 2, davant de l’Olèrdola, un resultat no del tot merescut en tant que els vendrellencs han estat clars dominadors durant bona part del match.

Al Vendrell l’ha faltat aprofitar les ocasions de què han disposat, especialment durant els dos primers quarts. Després, en el tercer, la primera arribada seriosa a porteria dels rivals s’ha transformat en gol, i, tan sols un minut després, un penal ha significat el 0 a 2 definitiu.

Tot i haver-se mostrat globalment superiors, el d’Olèrdola han mostrat una millor capacitat per conservar les posicions de cadascun dels jugadors sobre el terreny de joc. Un fet que els ha permès exercir un bon control sobre les jugades d’atac del nostre equip, que sempre es trobava en inferioritat numèrica davant la defensa adversària.

El Biel ha tingut un parell de bones oportunitats, després de dues jugades de mèrit. Ha fet un bon partit en general, especialment pel que fa a la visió de joc demostrada, fent algunes passades interiors destacables. Sembla que té bastant interioritzat que no sempre cal mirar per saber què una passada en profunditat pot trobar un company en punta.

D’altra banda, si bé és ràpid en l’execució de les jugades quan té el baló en els peus, li manca una punta de velocitat quan està en carrera amb un rival. I, així mateix, també li falta una mica de força en les cames a l’hora de xutar. Es tracta de dos aspectes que ha de millorar. Però per això estan els entrenaments.

 En definitiva, un partit ben entretingut i emocionant –com tots els que disputen equips d’aquestes edats-, amb un resultat que també té la seva part positiva i de tant en tant és fins i tot recomanable. I és que, en l’esport, s’ha d’aprendre tant a guanyar com a perdre, perquè els rival també juguen i busquen la victòria. I que, les derrotes han de servir per extreure’n conclusions i estímuls per al proper partir: en què hem fallat, què hem de millorar, com podem fer-ho millor, etc. I, sobretot, la millor de les lliçons després de perdre un partit hauria de ser que, fins i tot quan perds, pots haver passat una bona estona fent una cosa que t’agrada. D’això es tracta: de passar-ho bé aprenent, perquè això no és més que un joc.

Pilotades literàries

“Decir que estos hombres pagaron sus chelines para mirar a veintidós mercenarios

dar una patada a una pelota es decir simplemente que un violín es madera y cuerda,

o que Hamlet es papel y tinta” – J. B. Priestley, The Good Companions, 1928

Fa un parell de dies em van venir al cap dues frases relacionades amb el futbol. La primera era de Gary Lineker, aquell davanter centre que va tenir el Barça fa una pila d’anys i que a mi, la veritat, mai em va agradar massa. (Com a curiositat, diré que guardo un bon record d’ell, i és el de veure com lifotia tres gols al Madrid en un partit que vaig veure, en pantalla gegant, en el Nick Havanna, un bar al que no acostumava a anar-hi, tot i que aquell dia, no recordo per quina raó -femenina, s’entén-, hi era). El tal Lineker, després de perdre la semifinal del Mundial d’Itàlia de l’any 90 davant d’Alemanya, va dir: “El futbol és un esport inventat pels anglesos i en el que sempre guanyen els alemanys”. Una definició que ha fet fortuna i que ve a ser el mateix que dir, en el món casteller, “la Vella és la Vella”.

L’altra expressió que vaig recordar correspon a l’escriptor Javier Marías, merengue declarat que, tot i ser-ho, no es talla un pel a l’hora de criticar al seu equip o alabar les virtuts del Barça. De fet, no fa gaire fa dir, textualment, que “... Mourinho es un malasangre, un quejica, un individuo dictatorial, ensuciador y enredador, nada inteligente, mal ganador y mal perdedor”. I remata la seva descripció de Mou-Dit-Nho qualificant-lo de “chamán de feria”. Però no és aquesta la frase que vaig recordar de Javier Marías, sinó una altra, que si mal no recordo correspon al seu llibre sobre assumptes futboleros “Salvajes y sentimentales”. Va ser allà on fa oferir la següent definició: “El futbol és la recuperació setmanal de la infància”.

Que les dues frases esmentades em vinguin al cap en el breu interval de 23 dècimes de segon només té una explicació: la dèria del Biel pel futbol està començant a causar els seus efectes.

No puc dir que no m’agradi el futbol. Segueixo la lliga a certa distància, de tant en tant agafo la son amb algun programa nocturn de ràdio, veig algun partit (gairebé sempre si hi juga el Barça i el fan per TV3 a hores no intempestives, però mai dedico temps a un Almeria-Sporting, per exemple), i, aquí sí, m’interessa molt la lluita per la permanència del Madrid. És a dir, que no perdo el cul pel futbol, i només hi dedico temps davant de partits de gran interès.

Però vet aquí que ara el Biel ha aconseguit el que feia temps anava buscant, i ha aconseguit materialitzar la seva dèria futbolera. Això, evidentment, ho fa, d’una banda, perquè el papi va jugar al futbol. I, d’altra banda, per portar-nos la contrària, en detectar que els seus pares no érem especialment partidaris de que s’hi aficionés gaire. 

En el meu cas, no és que no trobi coses positives en la pràctica del futbol. De fet, és un esport amb els suficients elements com per considerar-lo adequat per a l’educació dels nens: treball en equip, esforç, companyerisme, i bla bla bla. De fet, he estat testimoni de la tasca de salvament que l’esport ha significat per a molts nens de barris durs. Aquesta part –la de continuar confiant en els efectes benèfics de l’esport- ha estat la que ens ha portat a cedir davant la seva insistència i a no posar-nos durs i intransigents.

Al mateix temps, el que no m’agrada del futbol és l’entorn, la competència que l’envolta, i, sobre tot, el convenciment de tot pare què el seu fill és el megacrack que acabarà jubilant a Messi. I no m’agrada aquesta actitud per quatre raons:

1. Perquè, per sobre de tot, i més encara en aquestes edats, els nens han d’aprendre, divertir-se, passar-s’ho bé, i deixar de pensar en la clàusula de rescissió que tindran en el futur.

2. Perquè els nens són molt variables, i qui ara pot semblar una estrella en potència pot acabar sent el pitjor jugador del món, i a la inversa. Raó de més per deixar-los tranquils, deixar-los créixer com a jugadors, deixar-los conviure amb les seves il·lusions (no las les pares), deixar-los que facin el recorregut del seu aprenentatge sense condicionants futurs (bastant ens condiciona ja el present com per preocupar-nos també pel futur), i no començar-los a pressionar ni frustrar-los si d’aquí a poc comencen a descobrir que no arribaran a ser l’estrella internacional que els seus pares esperen que sigui.

3. Perquè no m’agrada l’ambient que de vegades es respira fins i tot en partits infantils, que semblen finals de la champions, amb pares que criden com bojos i fins i tot arriben a insultar àrbitres que, moltes vegades, no són més que nois de catorze anys

4. I, la raó més important, perquè no m’agrada que tots els pares es pensin que el seu fill és un Messi en potència, quan l’únic Messi en potència que conec és el Biel (bé, el fet que sigui el meu fill és purament casual).

Però les coses són com són. I per molt que m’hagués agradat que el Biel s’encaminés per altres vies la realitat és que és futbolero futbolero. Així que ens hi haurem d’acostumar, i agafar-nos als molts aspectes positius que podem trobar en la pràctica esportiva. Molt especialment a un dels que em semblen més interessants, com ara la relació del futbol i la literatura. Perquè, com diu Juan Villoro, “...escribir de futbol es una de las muchas reparaciones que permite la literatura”. 

Doncs ja tenim un repte: intentar que el Biel li doni patades a una pilota de la manera més poètica i literària possible.