Pilotades literàries

“Decir que estos hombres pagaron sus chelines para mirar a veintidós mercenarios

dar una patada a una pelota es decir simplemente que un violín es madera y cuerda,

o que Hamlet es papel y tinta” – J. B. Priestley, The Good Companions, 1928

Fa un parell de dies em van venir al cap dues frases relacionades amb el futbol. La primera era de Gary Lineker, aquell davanter centre que va tenir el Barça fa una pila d’anys i que a mi, la veritat, mai em va agradar massa. (Com a curiositat, diré que guardo un bon record d’ell, i és el de veure com lifotia tres gols al Madrid en un partit que vaig veure, en pantalla gegant, en el Nick Havanna, un bar al que no acostumava a anar-hi, tot i que aquell dia, no recordo per quina raó -femenina, s’entén-, hi era). El tal Lineker, després de perdre la semifinal del Mundial d’Itàlia de l’any 90 davant d’Alemanya, va dir: “El futbol és un esport inventat pels anglesos i en el que sempre guanyen els alemanys”. Una definició que ha fet fortuna i que ve a ser el mateix que dir, en el món casteller, “la Vella és la Vella”.

L’altra expressió que vaig recordar correspon a l’escriptor Javier Marías, merengue declarat que, tot i ser-ho, no es talla un pel a l’hora de criticar al seu equip o alabar les virtuts del Barça. De fet, no fa gaire fa dir, textualment, que “... Mourinho es un malasangre, un quejica, un individuo dictatorial, ensuciador y enredador, nada inteligente, mal ganador y mal perdedor”. I remata la seva descripció de Mou-Dit-Nho qualificant-lo de “chamán de feria”. Però no és aquesta la frase que vaig recordar de Javier Marías, sinó una altra, que si mal no recordo correspon al seu llibre sobre assumptes futboleros “Salvajes y sentimentales”. Va ser allà on fa oferir la següent definició: “El futbol és la recuperació setmanal de la infància”.

Que les dues frases esmentades em vinguin al cap en el breu interval de 23 dècimes de segon només té una explicació: la dèria del Biel pel futbol està començant a causar els seus efectes.

No puc dir que no m’agradi el futbol. Segueixo la lliga a certa distància, de tant en tant agafo la son amb algun programa nocturn de ràdio, veig algun partit (gairebé sempre si hi juga el Barça i el fan per TV3 a hores no intempestives, però mai dedico temps a un Almeria-Sporting, per exemple), i, aquí sí, m’interessa molt la lluita per la permanència del Madrid. És a dir, que no perdo el cul pel futbol, i només hi dedico temps davant de partits de gran interès.

Però vet aquí que ara el Biel ha aconseguit el que feia temps anava buscant, i ha aconseguit materialitzar la seva dèria futbolera. Això, evidentment, ho fa, d’una banda, perquè el papi va jugar al futbol. I, d’altra banda, per portar-nos la contrària, en detectar que els seus pares no érem especialment partidaris de que s’hi aficionés gaire. 

En el meu cas, no és que no trobi coses positives en la pràctica del futbol. De fet, és un esport amb els suficients elements com per considerar-lo adequat per a l’educació dels nens: treball en equip, esforç, companyerisme, i bla bla bla. De fet, he estat testimoni de la tasca de salvament que l’esport ha significat per a molts nens de barris durs. Aquesta part –la de continuar confiant en els efectes benèfics de l’esport- ha estat la que ens ha portat a cedir davant la seva insistència i a no posar-nos durs i intransigents.

Al mateix temps, el que no m’agrada del futbol és l’entorn, la competència que l’envolta, i, sobre tot, el convenciment de tot pare què el seu fill és el megacrack que acabarà jubilant a Messi. I no m’agrada aquesta actitud per quatre raons:

1. Perquè, per sobre de tot, i més encara en aquestes edats, els nens han d’aprendre, divertir-se, passar-s’ho bé, i deixar de pensar en la clàusula de rescissió que tindran en el futur.

2. Perquè els nens són molt variables, i qui ara pot semblar una estrella en potència pot acabar sent el pitjor jugador del món, i a la inversa. Raó de més per deixar-los tranquils, deixar-los créixer com a jugadors, deixar-los conviure amb les seves il·lusions (no las les pares), deixar-los que facin el recorregut del seu aprenentatge sense condicionants futurs (bastant ens condiciona ja el present com per preocupar-nos també pel futur), i no començar-los a pressionar ni frustrar-los si d’aquí a poc comencen a descobrir que no arribaran a ser l’estrella internacional que els seus pares esperen que sigui.

3. Perquè no m’agrada l’ambient que de vegades es respira fins i tot en partits infantils, que semblen finals de la champions, amb pares que criden com bojos i fins i tot arriben a insultar àrbitres que, moltes vegades, no són més que nois de catorze anys

4. I, la raó més important, perquè no m’agrada que tots els pares es pensin que el seu fill és un Messi en potència, quan l’únic Messi en potència que conec és el Biel (bé, el fet que sigui el meu fill és purament casual).

Però les coses són com són. I per molt que m’hagués agradat que el Biel s’encaminés per altres vies la realitat és que és futbolero futbolero. Així que ens hi haurem d’acostumar, i agafar-nos als molts aspectes positius que podem trobar en la pràctica esportiva. Molt especialment a un dels que em semblen més interessants, com ara la relació del futbol i la literatura. Perquè, com diu Juan Villoro, “...escribir de futbol es una de las muchas reparaciones que permite la literatura”. 

Doncs ja tenim un repte: intentar que el Biel li doni patades a una pilota de la manera més poètica i literària possible.