dimarts, 24 de desembre de 2013

Benjamí D del Vendrell: trajectòria impecable!





Els nens del Benjamí D del Vendrell van tancar diumenge una primera etapa de temporada impecable, i marxen de vacances havent-se convertit, sens dubte, en un dels equips revelació del grup. I és que, a data d'avui, i tot i que encara queden alguns partits per tancar la primera volta, els nens ocupen la segona posició, empatats a punts amb el líder, i havent donant la sensació de ser un dels més seriosos candidats a lluitar pel títol.




Quan la temporada va començar, l’objectiu bàsic era que els nens s’anessin formant i agafant el pols a la categoria. Tots són de primer any, i donaven el pas cap a la categoria Benjamí on es trobarien amb molts nens de segon any, amb equips amb més experiència, etc.



Però els nens van començar molt bé la temporada, amb molts bon resultats durant els primers partits i plantant cara en el que va significar la primera derrota de l’any. A partir d’aleshores, els resultats i les millores en el joc s’han anat succeint, fins arribar al dia d’avui, on els tenim al capdamunt de la classificació, amb moltes ganes de continuar donant guerra en el que queda de lliga i, sobretot, millorant cada vegada més el seu joc.




Ara toca gaudir d'unes més que merescudes vacances i agafar forces pel segon tram de temporada, que es preveu més que emocionant.





divendres, 26 de juliol de 2013

Futbol, literatura y palíndromos







Gerardo "Tata" Martino





Tal y como explica la Wikipedia, “un palíndromo es una palabra, número o frase que se lee igual hacia adelante que hacia atrás. Si se trata de un número, se llama capicúa”. 


Uno de los ejemplos más típicos es el de “Dábale arroz el abad a la zorra”, que descubrí de pequeño y estuve repitiendo sin cesar durante tres semanas.

El Tata Martino no es un palíndromo, es el entrenador argentino que acaba de sustituir a Tito Vilanova al frente del Fútbol Club Barcelona. Así, pasamos de Tito a Tata, y podemos unirlos a Tete Montoliu, Totò y Desmond Tutu, como hace cuatro días recordaba el gran verbíboro Màrius Serra, un gran aficionado a los juegos de palabras, con este tweet: 



 
De Tito a Tata tampoco es un palíndromo, pero el cambio me ha hecho recordar un texto publicado el 12 de agosto del año pasado en El País por Enrique Vila-Matas, y en el que hablaba de Tito Vilanova, que acababa de sustituir a Guardiola. Un artículo en el que se hablaba de palíndromos, y en el que el escritor defendía la opción de Vilanova justamente con la palindrómica frase “Acá solo Tito lo saca”.

Un texto motivado por un asunto futbolístico y en el que, sin embargo, tienen cabida palíndromos, el escritor  Augusto (o Tito, como lo llamaban sus allegados) Monterroso y “La carta robada” de Edgar AllanPoe.

Y es que el fútbol también es cosa de letras. Y como dice Vila-Matas al terminar el artículo: “Ya que expulsaron del estadio el humo del tabaco, al menos que entren los palíndromos”.

Aquí está el artículo:


Acá solo Tito lo saca

Que sí, que está preparado, que merece toda la confianza. Algunos, además, creemos que sorprenderá





El verano, futbolísticamente hablando, va dejando atrás ciertas turbulencias; las creadas, por ejemplo, por los comentaristas empeñados en que jugáramos la Eurocopa con un delantero centro convencional. Fue alarmante descubrir que la inefable caverna es más cavernosa de lo imaginado y parece aún no haberse enterado de tácticas y estrategias más modernas (por modernas entiendo del Real Madrid de Di Stéfano hasta hoy). Lo más asombroso de todo es ver cómo paradójicamente ese retraso de nuestros comentaristas no afecta a la triunfal selección nacional, heredera de viejas estrategias de Cruyff y Luis Aragonés, entre otros.

A medida que nos aproximamos a la Liga, va dejando atrás el verano ciertas turbulencias y entra en otras. A nadie se le escapa que en el mundo del Barça de las próximas semanas, el foco de atención será el nuevo entrenador, Tito Vilanova, el hombre al que al parecer no le tembló el pulso a la hora de sustituir a Guardiola. Muchos se preguntan si, burlando todas las dificultades que saldrán a su encuentro, sabrá sacar adelante su equipo. ¿Sacarlo adelante? Algunos a veces pensamos que solo él está verdaderamente capacitado para esto, pero quizá estamos demasiado influidos por un palíndromo que inventó hace varias décadas el gran escritor guatemalteco Tito Monterroso: “Acá solo Tito lo saca”.

Como se sabe, un palíndromo es una frase que se lee igual hacia delante que hacia atrás. Por lo general, estas frases se resienten en su significado cuanto más largas son. No es obviamente el caso de “Acá solo Tito lo saca”, y más si se aplica al Barça de este comienzo de temporada.

Como ayudante de entrenador y a sus 43 años, ha ganado más títulos que cualquier otro en su carrera.

A la catalana banal, atácala” es otro ejemplo de palíndromo que no se resiente en su significado. Es más, adquiere aún más sentido si se aplica a la realidad de algunas socias y socios del Barça que despliegan estos días pura banalidad cuando especulan, sin duda prematuramente, sobre los supuestos problemas que puede plantear la dirección de Tito Vilanova. Problemas podrá haberlos, los hay en todas partes, pero creo que fue muy sabio Zubizarreta al elegir a Vilanova, hay que aplaudirle por haber tenido la idea “elemental” que no había tenido nadie, quizá porque esta –como La carta robada, de Poe– se hallaba demasiado a la vista.

¿Acaso hubo búhos acá?”. He aquí otro palíndromo que cobra cierto sentido en el contexto del Barça. A la pregunta hay que responder que sí, que los búhos no dejaban ver el bosque y todo el mundo hablaba de Bielsa y de mil nombres más (la mayoría demenciales), sin caer en la cuenta de que la carta de Tito estaba ahí para ser jugada sin temor, pues no en vano es alguien que, como ayudante de entrenador y a sus 43 años, ha ganado más títulos que cualquier otro en su carrera.

Que sí, que está preparado, que merece toda la confianza. Algunos, además, creemos que sorprenderá. Para el primer partido de Liga estaría bien una pancarta de amplia confianza que dijera: “Acá solo Tito lo saca”. Ya que expulsaron del estadio el humo del tabaco, al menos que entren los palíndromos.






dissabte, 20 de juliol de 2013

Guardiola, Enrique Vila-Matas y "Esperándolo a Tito"





La realidad informativa es a menudo curiosa y sorprendente. En apenas una semana, una de las parejas más exitosas de la historia del fútbol ha sido protagonista por diferentes razones. Las recientes ruedas de prensa de Guardiola (atacando a la actual directiva del Fútbol Club Barcelona) y de Tito Vilanova (escenificando problemas de relación con el de Santpedor) han copado las conversaciones futboleras de los últimos días.

 

A raíz de las palabras de Guardiola recordé dos referencias (hay bastantes más) del gran EnriqueVila-Matas (otro gran escritor futbolero) sobre el entrenador. Una de ellas corresponde al artículo “Fútbol hablado” (se puede leer aquí). Una expresión esta –la de “fútbol hablado”- que demuestra la gran capacidad que este deporte tiene con el mundo de las palabras.


"Aunque no fuera bueno en su oficio, nadie podría ya quitarle a Guardiola haber conseguido en poco tiempo haber mejorado el fútbol hablado."


La otra referencia a Guardiola que recordé fue, justamente, una en la que el escritor explicaba su relación con futbolistas lectores -como Guardiola y Pardeza.

"En la década de los noventa entablé cierta amistad con futbolistas que leían. Con Pardeza y Pep Guardiola, muy especialmente. Ellos querían que les hablara de literatura, y yo en cambio que me contaran secretos del fútbol."
  
Fútbol y literatura. Escritores que preguntan sobre fútbol y futbolistas que se interesan por la literatura.

Enrique Vila-Matas

Hoy, en cambio, después del anuncio de la renuncia de Tito Vilanova como consecuencia de la reproducción de su enfermedad, me he acordado de uno de los textos sobre fútbol que más me han hecho disfrutar. Se trata de “Esperándolo a Tito”, escrito por EduardoSacheri, de quien hablaré en otro post.

Eduardo Sacheri

Esperándolo a Tito” es una maravilla de relato corto. Las palabras consiguen hacer que toda la esencia del fútbol, del fútbol de barrio, de ese fútbol que muchos hemos jugado de pequeños y que practicamos como si nos fuera la vida en cada partido se conviertan en auténtica experiencia.

Un texto que es una demoledora demostración de la relación que existe entre fútbol y literatura, y de cómo el fútbol puede ser tema central de la gran escritura.

dijous, 11 de juliol de 2013

"Futbolí", "Metegol" i Alexandre Fisterra




Alejandro Finisterre


Un poeta gallec, un ballarí en la companyia de Celia Gàmez, un bombardeig durant la guerra civil, un hospital a Montserrat, una novel·la que desapareix en una nit de pluja, un exili a França...

Sembla l’argument d’un llibre o d’una pel·lícula d’intriga, oi? Doncs ni una cosa ni l’altre. La relació és molt més curiosa encara.

I és què, del que parlem, és d'un objecte per tots conegut i que rep noms molt diversos. A Bolívia es diu “canchitas”; “taca-taca” a Xile; “futío” a Guatemala; “matraquilhos” en portuguès: “karambol” en serbocroata... És la forma de dir “futbolín” en diferents zones del món i llengues. En anglès el trobem per “table-football”, “table soccer”, “footzy”, “bar-football” i “fossball”. En francès es coneix per “baby-foot”. A Alemanya i Bèlgica per “kicker”. En serbocroata es diu “karambol”. I a Itàlia el trobem com “calcio balilla”, “calcetto” o “biliardino”.


Sabeu ja de què parlem? Doncs del "futbolí", que és el nom que rep a Espanya i part d’Amèrica Llatina, però que no a tots els països sud-americans té el mateix nom. 

Fitxer:BabyfootSenegal.jpg
Figureta de futbolí del Senegal (Font: www.ca.wikipedia.org)
 
En aquest enllaç de la wikipedia trobareu un interesantíssim article sobre el “futbolín”, la seva història, les seves modalitats i, també, algunes curiositats. Però potser el més interessant i fins i tot increïble de tot plegat és la història d’Alejandro Finisterre, què a més de poeta i editor sembla que va ser l’inventor del tipus de futbolí (amb jugadors de cames separades) que coneixem. Un model que és conegut arreu com a “futbolí català”.

Fitxer:Futbolín-español1-rafax.JPG
Futbolí català

D’acord amb la wikipèdia,


“el futbolí de cames separades sí que el va inventar Alexandre de Fisterra. Aquest havia resultat ferit en un bombardeig a Madrid, durant la Guerra Civil Espanyola. Quan va veure molts nens ferits com ell a l'hospital, que no podien jugar al futbol, va tenir la pensada, tot inspirant-se en el tennis de taula; va demanar a Francisco Javier Altuna, un fuster basc amic seu i també refugiat, la fabricació del primer futbolí seguint les seves instruccions. Fisterra va patentar la seva creació el 1937 a Barcelona, i per aquest motiu el seu model és conegut com a "futbolí català".
 



Trobareu més informacions sobre Alexandre de Fisterra i la seva al·lucinant vida en aquest enllaç i també en aquesta entrevista.


 File:Poster Metegol.jpg


Tornant a les formes d’anomenar el futbolí, el nom que rep a l’Argentina és”Metegol”.

I “Metegol” és també una película animada en 3D dirigida per Juan José Campanella (“El hijo de la novia”) que s’estrenarà a l’Argentina el 18 de juliol i que arribarà als cinemes espanyols cap al desembre. 

Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula.




La pel·lícula està inspirada en un conte de l’escriptor i humorista gràfic argentí Roberto Fontanarrosa, apassionat del futbol i una de les referències pels interessats en la relació entre futbol, lletres i literatura. De fet, una de les seves frases és: 


“Solo tuve dos defectos: uno era la pierna izquierda; el otro era la pierna derecha”.

 



En el guió de la pel·lícula ha participat Eduardo Sachieri, qui no fa gaire va protagonitzar, conjuntament amb Juan Villoro, la tertúlia “Futbol y literatura”.

I Sachieri és també l’autor d’alguns dels llibres de la col·lecció “Metegol” en la qual s’inspira la pel·lícula i que protagonitzats per pels jugadors d’un “metegol” o “futbolí” són una bona proposta de lectures futboleres pels més petits (trobareu els títols en aquest enllaç).

Idiomes, història, cinema, literatura... qui ha dit que no es poden aprendre coses amb el futbol?

 














dimarts, 9 de juliol de 2013

Literatura futbolera: Nick Hornby i "Fiebre en las gradas"



"Mientras se disputa un partido, soy un crío de once años. Cuando describía el futbol como retardante,
lo decía muy en serio”, Nick Hornby




L’arribada de l’estiu i les vacances coincideix, justament, amb l’aturada de la temporada de futbol. L’època amb més temps lliure –en teoria, ja que per a molts s’acaba convertint en un no parar- seria l’idònia per gaudir de l’espectacle de l’esport en general i del futbol en particular.

Però tret d’esdeveniments essencialment estiuencs com el Tour de França, unes Olimpíades o algun altre campionat mundial, els mesos de juliol i agost acostumen a ser d’abstinència pels aficionats al futbol.

Amb tot, existeixen remeis per superar el desert de pilota d’aquest període. I un d’ells és el d’aprofitar per potenciar la part racional que tot hooligan, encara que no s’ho cregui porta a dins. Tots els aficionats al futbol som una mica com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Durant la temporada de lliga deixem que mani la nostra part més passional. Quan la lliga s’acaba i els equips desapareixen de les nostres vides deixem que la vessant més racional surti a fer una passejadeta.


 


Es pot identificar fàcilment a un futbolero a l’estiu. Només cal anar a la platja i dedicar-se a veure què llegeix la gent –els que llegeixen, és clar-. Hi trobarem, bàsicament, lectures de tres tipus:

a) best sellers que cada any creixen com la cançó de l’estiu de Georgie Dann, i que encapçalen els Ken Follet i els Dan Brown entre altres;

b) premsa general, carregada d’informacions per amargar les vacances a qualsevol (corrupció, crisi, escàndols, etc.), tot i què, per sort, els diaris a l’estiu porten les mateixes pàgines que el fulletó del Media Markt;

c) i premsa esportiva, un distintiu que permet localitzar sense necessitat de disposar de GPS ni altres aparells de geolocalització als pobres aficionats al futbol que s’han quedat orfes del seu aliment i conviuen amb més que pena que glòria sobre el seu síndrome d’abstinència.

Per aquests últims, la meva recomanació és que aprofitin per llegir sobre futbol. La bibliografia és molt àmplia, de temàtiques molt diverses, i, normalment, de molta qualitat. De llibres sobre futbol –ja ho he dit en algun altre post- n’hi ha d’autors de la talla de Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Galeano, Vicente Verdú o Javier Marías, entre molts altres. De futbol han escrit o parlat Albert Camus, Mario Benedetti, Bernardo Atxaga, Augusto Roa Bastos o Javier Sampedro. Fins i tot Rosa Regàs. Així que hi ha molt on escollir.


 


Però avui m’agradaria recomanar un llibre que descriu com ningú l’essència de l’aficionat al futbol, ja que l’autor és un autèntic apassionat d’aquest esport i seguidor, des de la infància, de l’Arsenal. Es tracta de Nick Hornby, qui va escriure “Fiebre en las gradas”, una obra de referència per entendre el que significa entendre el futbol com a forma de vida.

Cito la contraportada del llibre:  


UN DEPORTE:  puede que los hombres se sientan unos reprimidos, fracasen en las relaciones con las mujeres, se comuniquen mal con sus hijos, pero... siempre les quedará el fútbol. Ya de pequeños sus traumas fueron más llevaderos gracias a la colección de cromos con los retratos de sus jugadores preferidos y hoy sus afanes adultos son menos cuando el equipo del alma marca un gol. Así las cosas, la vida entera se convierte en un gran partido de futbol de resultado incierto.
UNA OBSESIÓN: por alto que sea el coeficiente intelectual, el hincha no tiene conciencia de sí mismo ni perspectiva sobre el mal que padece. Su condición es la de adicto con alma de estoico que se arriesga al infarto y se congela en las gradas viendo a su equipo perder por enésima vez. La razón de su perseverancia es un misterio y su vida un continuo ir y venir entre el deseo y la frustración, sin que nadie pueda consolarle de tanto sufrimiento.

 I us deixo amb una selecció de frases de Nick Hornby estretes del llibre. Trobareu moltes més en aquest article de la Revista Replicante.

“Todo acontecimiento dotado de cierto significado tiene en mi vida un matiz futbolístico”.
“La verdad, lisa y llanamente, es que las obsesiones no tienen ninguna gracia. Los obsesos no ríen”.



“He aprendido unas cuantas cosas gracias al futbol. El hecho de que conozca buena parte de la geografía de Inglaterra y Europa no se debe a la escuela, sino a los partidos fuera de casa y a las páginas deportivas de los periódicos, y el fenómeno de los hooligans me ha aportado cierto gusto por la sociología y un grado no desdeñable de trabajos de campo."


“¿Te gusta el futbol? Entonces también te tiene que gustar la música soul, la cerveza, soltarle un zopapo a otro, sobarle las tetas a las mujeres, el dinero. ¿Qué prefieres, el rugby o el cricket? Entonces te tienen que gustar los Dire Straits o Mozart, el vino, pellizcarle el trasero a las mujeres, el dinero. ¿Que no te va ni lo uno ni lo otro? Macho, nein danke? En ese caso, se deduce que eres un pacifista vegetariano, estudiadamente ajeno a los encantos de Michelle Pfeiffer, convencido de que sólo los niveles más rijosos escuchan a Luther Vandross”.



“Es cierto que la inmensa mayoría de los aficionados al futbol carecen de una licenciatura expedida por Oxford o Cambridge (los hinchas son personas corrientes por más que los medios se empeñen en hacernos creer lo contrario, y la inmensa mayoría de las personas carecen de una licenciatura por Oxford o Cambridge), pero no es menos cierto que la mayoría de los hinchas no tiene antecedentes criminales, ni llevan navaja, ni mean encima de la gente, ni llegan a cometer las barbaridades que se suponen tan características de ellos”.


“Puede que no tuviera grandes ideas sobre mi futuro, pero en cambio tenía grandes ideas sobre mis equipos de futbol”.


“Quejarse de que el futbol sea aburrido es como quejarse de que El Rey Lear tenga un final tan triste: es no haber entendido nada. [...] Yo voy al futbol por muchas y variadas razones, pero no voy buscando entretenimiento." 









dilluns, 8 de juliol de 2013

Vendrell-Barça de veterans: "quien tuvo retuvo"



 

Dissabte es va celebrar un dels actes centrals del centenari del Club d'Esports Vendrell, un partit entre els veterans del Barça i una representació de la Secció de Futbol del Club integrada per entrenadors, membres de la Junta Directiva i algun pare.

Amb una bona assistència de públic a les grades, el partit va servir per posar de manifest la veracitat de la dita popular: "Quien tuvo retuvo". L'equip del Vendrell, tot i acabar perdent per 1 a 10 -el resultat final era intranscendent i va posar de relleu la diferència entre tots dos equips- va fer un paper més que digne. Dins les seves possibilitats i capacitats, amb tan un mes d'entrenament conjunt, va contribuir a que el partit fos entretingut i seriós, arribant fins i tot a fer alguna jugada de mèrit.



 


 

El més destacat, a més de la circumstància de poder oferir un partit d'aquestes característiques, va ser la demostració que els jugadors del Barça van mostrar del que significa haver estat professionals del futbol. Seriosos, competitius, intensos, conservant un alt grau de qualitat individual i capacitat tàctica, van demostrar que encara que ara siguin veterans, no han perdut els fonaments del joc.





Em sap molt de greu no conèixer la gran majoria dels jugadors que van participar al partit, excepte Guillermo Amor, que va donar tot una lliçó de posicionament i joc al centre del camp. Sempre estava on havia d'estar, on se'l pogués trobar per oxigenar el joc, i va moure la pilota amb criteri, classe i elegància fins que va ser substituït a cinc minuts pel final, emportant-se una gran ovació. De fet, veient-lo jugar, i amb el bon estat físic que va exhibir, estic convençut que podria jugar perfectament en equips de moltes categories. 

Encara que sigui en un partit de veterans, va ser un autèntic luxe veure un jugador que és història viva del futbol. I tot un exemple veure la forma en què es va posar a disposició dels nens per signar autogràfs i fotografies amb tota la paciència del món.


 




dissabte, 6 de juliol de 2013

Avui, Vendrell-Barça de veterans... i recordant Neeskens







Avui, a les 20 hores, el camp de futbol del Club d’Esports Vendrell acollirà un interessant partit entre els veterans del Futbol Club Barcelona i els del Vendrell. Es tracta d’un enfrontament de caràcter festiu, inclòs dels actes de celebració del centenari del Club, que es va fundar l’any 1913.

Per part dels locals es podran veure sobre el terreny de joc a entrenadors i algun membre de la directiva. I per part dels visitants... qui vindrà per part dels visitants?

Pensant en el partit he intentat recordar la primera vegada que vaig anar al Camp Nou. Si la memòria no em falla, va ser el 5 d’octubre de 1975, en un partit de lliga que enfrontava al Barça i el Granada. El meu pare –tot i ser del Madrid- va considerar que la seva obligació era portar-me al camp del Barça a veure un autèntic partit de futbol, de primera divisió, en un estadi de veritat. 

I crec que va escollir aquell dia perquè el rival era el Granada –el lloc d’origen de la meva mare- i suposo que va entendre que els andalusos sortirien golejats i, així, de pas, li podria dir en tornar del camp que els seus paisans eren molt dolents i que havien d’estar (com els seus, el Jaén) en segona divisió.








Sigui com sigui, i tot i que recordo molt poques coses d’aquell dia, conservo encara alguna imatge molt clara d’aquella experiència. Estàvem molt alts respecte de la gespa (sense dubte, on les entrades eren més barates), i també recordo que estàvem drets recolzats sobre unes baranes molt fines que servien per no caure als pisos inferiors.

Sí recordo que el Barça va fer un bon partit, que va guanyar per 3 a 0, i que en aquell equip jugaven, entre altres, el meu ídol d’aleshores, Cruyff, i també Neeskens. A més, vaig tenir la sort de veure com tots dos perforaven la porteria rival. El tercer gol el va fer “Tarzán” Migueli.

 



Justament una de les imatges que millor recordo és una ovació que es va emportar Neeskens en una jugada aparentment intranscendent que va començar al mig del camp. Un dels centrecampistes locals va endarrerir la pilota amb la intenció de passar-la al lateral de la banda esquerra, però sense adonar-se’n que aquest havia començat a pujar per la banda. Així, la teòrica passada es va convertir en una pedrada cap al desert, cap a territori de ningú, i va començar a avançar cap a la línia de fons, la qual cosa atorgaria un córner als rivals.

Però aleshores, mentre jo mirava com la pilota s’apropava cada vegada més cap a la seva destinació, vaig sentir una remor al camp, i vaig comprovar que aquell soroll de fons es devia a que Neeskens, amb les seves inconfusibles canyelleres de color blanc als turmells –una estètica que milers de nens van començar imitar des que l’holandès va arribar a la lliga espanyola- havia iniciat una embogida carrera de més de cinquanta metres.


Recordo perfectament l’emoció de l’escena. Un jugador lluitant per una pilota que si s’hagués perdut no hauria passat res però que aquell jugador es va prendre com si fos l’última que jugaria a la seva vida. La pilota cada vegada més a prop de la línia de fons, vuit, set, sis metres... i Neeskens esprintant com un boig per evitar el córner. 

I quan el desenllaç estava a punt de produir-se encara hi va haver un cop d’efecte, un cop de màgia, ja que Neeskens es va llençar amb les dues cames per davant, millor dit, va començar a volar fins que va aterrar amb el seu cos just a sobre de la línia de fons evitant, així, que la pilota sortís a fora. L’ovació que es va emportar va ser d’escàndol. I jo crec que fins i tot els jugadors del Granada es van posar a aplaudir.

Aquesta tarda, així, potser tindré l’oportunitat de reviure aquell primer dia. I qui sap? Potser aquesta tarda tornaré a veure sobre el terreny de joc serà aquell equip: Artola, De la Cruz, Migueli, Corominas, Marcial, Neeskens, Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Fortes.

Enllaç a l’hemeroteca de El Mundo Deportivo i ressenya d’aquell partit fent clic aquí.