dissabte, 6 de juliol de 2013

Avui, Vendrell-Barça de veterans... i recordant Neeskens







Avui, a les 20 hores, el camp de futbol del Club d’Esports Vendrell acollirà un interessant partit entre els veterans del Futbol Club Barcelona i els del Vendrell. Es tracta d’un enfrontament de caràcter festiu, inclòs dels actes de celebració del centenari del Club, que es va fundar l’any 1913.

Per part dels locals es podran veure sobre el terreny de joc a entrenadors i algun membre de la directiva. I per part dels visitants... qui vindrà per part dels visitants?

Pensant en el partit he intentat recordar la primera vegada que vaig anar al Camp Nou. Si la memòria no em falla, va ser el 5 d’octubre de 1975, en un partit de lliga que enfrontava al Barça i el Granada. El meu pare –tot i ser del Madrid- va considerar que la seva obligació era portar-me al camp del Barça a veure un autèntic partit de futbol, de primera divisió, en un estadi de veritat. 

I crec que va escollir aquell dia perquè el rival era el Granada –el lloc d’origen de la meva mare- i suposo que va entendre que els andalusos sortirien golejats i, així, de pas, li podria dir en tornar del camp que els seus paisans eren molt dolents i que havien d’estar (com els seus, el Jaén) en segona divisió.








Sigui com sigui, i tot i que recordo molt poques coses d’aquell dia, conservo encara alguna imatge molt clara d’aquella experiència. Estàvem molt alts respecte de la gespa (sense dubte, on les entrades eren més barates), i també recordo que estàvem drets recolzats sobre unes baranes molt fines que servien per no caure als pisos inferiors.

Sí recordo que el Barça va fer un bon partit, que va guanyar per 3 a 0, i que en aquell equip jugaven, entre altres, el meu ídol d’aleshores, Cruyff, i també Neeskens. A més, vaig tenir la sort de veure com tots dos perforaven la porteria rival. El tercer gol el va fer “Tarzán” Migueli.

 



Justament una de les imatges que millor recordo és una ovació que es va emportar Neeskens en una jugada aparentment intranscendent que va començar al mig del camp. Un dels centrecampistes locals va endarrerir la pilota amb la intenció de passar-la al lateral de la banda esquerra, però sense adonar-se’n que aquest havia començat a pujar per la banda. Així, la teòrica passada es va convertir en una pedrada cap al desert, cap a territori de ningú, i va començar a avançar cap a la línia de fons, la qual cosa atorgaria un córner als rivals.

Però aleshores, mentre jo mirava com la pilota s’apropava cada vegada més cap a la seva destinació, vaig sentir una remor al camp, i vaig comprovar que aquell soroll de fons es devia a que Neeskens, amb les seves inconfusibles canyelleres de color blanc als turmells –una estètica que milers de nens van començar imitar des que l’holandès va arribar a la lliga espanyola- havia iniciat una embogida carrera de més de cinquanta metres.


Recordo perfectament l’emoció de l’escena. Un jugador lluitant per una pilota que si s’hagués perdut no hauria passat res però que aquell jugador es va prendre com si fos l’última que jugaria a la seva vida. La pilota cada vegada més a prop de la línia de fons, vuit, set, sis metres... i Neeskens esprintant com un boig per evitar el córner. 

I quan el desenllaç estava a punt de produir-se encara hi va haver un cop d’efecte, un cop de màgia, ja que Neeskens es va llençar amb les dues cames per davant, millor dit, va començar a volar fins que va aterrar amb el seu cos just a sobre de la línia de fons evitant, així, que la pilota sortís a fora. L’ovació que es va emportar va ser d’escàndol. I jo crec que fins i tot els jugadors del Granada es van posar a aplaudir.

Aquesta tarda, així, potser tindré l’oportunitat de reviure aquell primer dia. I qui sap? Potser aquesta tarda tornaré a veure sobre el terreny de joc serà aquell equip: Artola, De la Cruz, Migueli, Corominas, Marcial, Neeskens, Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Fortes.

Enllaç a l’hemeroteca de El Mundo Deportivo i ressenya d’aquell partit fent clic aquí.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada