Futbol i cinema: "Evasión o victoria"

Avui, al Futbol Club de Lectura, una recomanació cinematogràfica, especialment adequada per passar un dia de pluja com el d'avui. 

Es tracta de la pel·lícula "Evasión o victoria", un clàssic del cinema en el que el futbol té un paper protagonista.

En aquest enllaç teniu més informació sobre aquesta pel·lícula on trobareu grans estrelles del futbol com Pelé, Bobby Moore o Osvaldo Ardiles, entre d'altres.

Tutorial: ¿cómo parar cinco penalties con la cara?

Cada maestrillo tiene su librillo.

Y cada portero tiene una particular estrategia a la hora de enfrentarse al lanzamiento de un penalti.

Lo importantes es pararlos, sea como sea, ¿no?

"Tinc un somni", la particular Champions del Pau y los niños con distrofia muscular de Becker

Hoy nos gustaría jugar la Champions para que el Pau Morales y su familia consigan el sueño de vencer la distrofia muscular de Becker.

Con esa finalidad, los familiares de Pau han iniciado una campaña para recaudar fondos y relanzar un estudio sobre la enfermedad.

Bajo el lema “Tinc un somni”, la familia del jugador del equipo de niños afectados por parálisis cerebral de la EFS Castelldefels se ha planteado el objetivo de recaudar 30.000 euros para poder relanzar un estudio sobre esta enfermedad degenerativa. Pau y su familia quieren dar a conocer esta enfermedad y recoger fondos para incorporar una persona al equipo de investigación de la doctora Cecilia Jiménez, médico-investigadora del Hospital Sant Joan de Déu, centro de referencia en la investigación de las distrofias musculares de Duchenne i Becker.

El acto central de la campaña de recaudación de fondos tiene lugar este sábado 15 de noviembre en la plaza Mayor de Gavà, de 10 a 14 horas y de 17 a 22 h.

Ojalá podamos conseguir entre todos que el Pau cumpla su sueño y pueda jugar su particular Champions.

Más información en www.facebook.com/tincunsomni i en http://implica-t.org/ca/campaigns/tinc-un-somni/

"La pilota robada", número 1 de la sèrie "Els Tiki Taka"

Tornem al futbol. En aquest cas, al futbol escrit, al futbol que es pot llegir, als llibres que ens permeten continuar amb la nostra afició més enllà del terreny de joc.

I ho fem per parlar d'una nova sèrie adreçada als infants de la qual ja s'ha publicat el primer número i del que, ben aviat, podrem trobar el segon.

La sèrie es diu "Els Tiki Taka", i en el primer número, que porta per títol "La pilota robada", assistim a la formació de l'equip i al repte de recuperar justament el que s'indica: una pilota que els seus rivals, els nens del Casino, els han robat.

En aquest article del meu bloc Futbol Club de Lectura trobareu molta més informació sobre el llibre.

I aquí us deixo amb el book trailer de la sèrie.

"Pepín" Cabezas i el bagul dels records

Dissabte a Torreforta, en la conversa prèvia al partit del Benjamí A que vam mantenir alguns pares, va sortir el nom de Pepín Cabezas, un històric jugador del RCD Espanyol durant les temporades 1969-1974. Jugava a la posició d’extrem, i va formar un gran atac al costat d’altres històrics com Roberto Martínez, Amiano, José María i Solsona.

Pels qui som de Cornellà i de petits vam ser futboleros, Solsona era el referent i tot un ídol, ja que va arribar a jugar en primera divisió, primer a l’Espanyol, i després al València. Encara recordo la vaqueria dels seus pares. Estava en el meu barri, molt a prop de casa, i just al costat d’una casa amb una finestra que donava al carrer i a través de la qual venien diaris i on recordo que, quan era petit, anava a comprar els cromos per a la meva col·lecció de futbol. Després, ja de de més gran, la “vaqueria del Solsona” formava part del paisatge diari de camí cap a l’institut.

Tornant a Pepín, recordo que durant aquest estiu va sortir el seu nom també en una conversa amb uns estiuejants que també tenen un fill que juga al futbol. I dissabte, com deia, va tornar a reaparèixer en la conversa entre pares a Torreforta. Pel que es va explicar, continua vinculat amb el futbol base.

I quina relació tinc amb Pepín? Doncs que va ser el meu entrenador durant una temporada quan jugava en el primer equip de la U.E. Cornellà. No sóc capaç d’identificar l’any exacte, però devia ser cap a finals dels anys 80. Jo diria que la temporada 86-87 ó 87-88. No pot ser abans del 86, ja que em trobava fent això que molta gent no sap que és i que es deia Servei Militar. I tampoc pot ser posterior al 1988 ja que a partir d’aquell any ell va entrenar a la Damm CF.

(Per cert, a l’article de la Viquipèdia dedicat al Pepín, surt una relació d’equips entrenats en la que no s’esmenta la U.E. Cornellà, existint un buit entre el 1983 i el 1988).

De Pepín tinc molt bon record. Era un entrenador que ja en aquella època donava tot el protagonisme a la pilota. I també recordo que en els partidets d’entrenament dins l’àrea gran on ell participava era l’amo. Petit, molt ràpid i hàbil, tècnicament molt bo... Tot i que estava retirat, podria haver jugat perfectament més d’un partit oficial.

Un autèntic crac!

SOBRE LA FOTO

- La fotografia del començament d'aquest article està feta en l'antic camp del Cornellà, el de la Via Fèrrea però ja reformat. 

- Evidentment, es pot identificar ràpidament qui és Pepín. I suposo que a mi també em trobareu fàcilment. Tot i que han passat més de 25 anys d'aquesta foto em conservo exactament igual, oi? :-D

- Una altra curiositat sobre l'equip retratat. A més de Pepín, en aquesta foto surt un altre jugador que va arribar a jugar en Primera Divisió, i, al menys, dos més que van jugar en les categories inferiors del F.C. Barcelona. Algun valent que ho endevini?

Benjamí D Vendrell 3 - Piera 1, i ens posem segons!!!

  

Els nens del Benjamí D del Vendrell van donar diumenge passat una nova demostració de competitivitat i qualitat guanyant al Piera (fins ara segon classificat) per 3 gols a 1, i passant ocupar la segona plaça de la classificació.

Tal i com es preveia pel nivell de rival, el partit va ser molt competit, intens, difícil i de molta tensió. Però els nostres nens, un partit més, van tornar a demostrar que el que estan fent aquest any no és fruit de la casualitat. I que si actualment es troben a tan sols dos punts de líder és per mereixement propi. A falta de tres partits pel final de lliga, i passi el que passi d’aquí a l’acabament, han fet molt més del que es podia esperar d’ells, aconseguint, fins i tot, que el Benjamí D del Vendrell pugi de categoria.

El partit es presentava molt complicat, amb un rival molt fort físicament i de molt bon nivell tècnic. De fet, en la primera volta van perdre a casa seva per 4 a 2, tractant-se d’un dels únics equips que ens havien aconseguit guanyar durant aquest any.

El primer quart ja va servir per veure que la cosa estaria molt igualada i competida, ja que tot i que nosaltres vam marcar molt ràpid el rival ens va empatar també als pocs minuts. I la mateixa tònica, però sense gols, va continuar al segon quart, que ens va portar a la mitja part amb el resultat d’1 a 1.

Els dos últims quarts van ser ja d’infart, perquè després d’agafar avantatge en el marcador amb dos gols del Biel (en porta 31, i és el 6è màxim golejador del grup!) i posar-nos 3 a 1, ens van expulsar a un jugador amb targeta vermella i vam haver de jugar gairebé 10 minuts amb 5. Però tot i això, encara vam dominar més que els rivals, i fins i tot vam tenir més oportunitats de marcar que ells.

Al final del partit molta alegria, perquè els nens havien fet una nova demostració de qualitat i nivell competitiu, recollint un més que merescut premi a una trajectòria impecable durant tot l’any.

Ja només queden tres partits per acabar la temporada. Estem a dos punts del líder, i tot i que no és l’objectiu, mantenim opcions de guanyar el títol. En qualsevol cas, acabarem, com a mínim, tercers. Una brillant posició per la qual només que podem felicitar als nens i als seus entrenadors.

I a la tarda vam anar al camp del Nàstic de Tarragona a veure el seu partit contra el Huracán Valencia. Ja sense nervis, com a espectadors, per gaudir d’una tarda de futbol en un estadi gairebé ple amb molt bon ambient a les grades i una iniciativa molt encertada per part del Nàstic, que permetia entrar gratis a tots els nens de qualsevol club de futbol base que estiguessin federats, i una entrada de 5 € als acompanyants.

Els guerrers del Benjamí D del Vendrell

Diumenge tenim un important partit a casa contra el Piera, el segon classificat. Si guanyem serem nosaltres qui es posaran segons i continuarem lluitant en la part alta de la taula.

Per anar fent ambient el pare d'un dels dels nens ha preparat un motivador vídeo. No us el perdeu. 

Diumenge a les 10 tothom al camp a animar i donar suport als nostres guerrers!

Aquí teniu el vídeo.

Capellades 1 - Vendrell 5: no afluixem!

Una jornada més els nens del Benjamí D del Vendrell van donar la cara i van treure amb solvència el seu partit. Va ser al camp del Capellades, un equip que tot i estat per la meitat de la taula era molt difícil per les característiques del terreny de joc, d’unes dimensions molt petites.

Però els nostres nens, mantenint la tendència de tot l’any, es van mostrar seriosos, implicats i concentrats, i no van donar opció als rivals. Amb un contundent 1 a 5, superen una jornada més i continuen instal·lats en la part alta de la classificació, seguint amb el pols a pols que els tres primers (Vilafranca, Piera i Vendrell) porten mantenint durant tota la temporada.

Diumenge tenim un nou obstacle, contra el segon classificat, el Piera. Serà en el nostre camp, i qui guanyi es posarà segon, i conservarà les opcions a aconseguir el títol. En qualsevol cas, i passi el que passi, els nostres nens ja es poden considerar guanyadors pel campionat que estan fent, ja que no hem d’oblidar que estan jugant en un grup de Barcelona sent tots de primer any.

I pel que fa al Biel, esmentar que gràcies als dos gols que va fer en el partit de dissabte continua en la part alta de la taula de golejadors.

Neymar, Cristiano Ronaldo, Rooney... jugant en el meu barri!!!

Gaudeixo estupefacte i amb indescriptible emoció del nou anunci de Nike Football, un vídeo espectacular amb presència i participació d’alguns dels millors jugadors del món.

I per què m’emociono? No deixa de ser un vídeo com tants altres de la Nike, no? Doncs no. No és un vídeo més. 

I és que si us hi fixeu bé, tot comença amb un grup de nens de barri que es disposen a jugar un partit de futbol en un terreny amb dues porteries. Però sabeu on és aquest terreny? Us ho assenyalo en la imatge següent:

I què té de particular aquest indret geogràfic? Doncs que aquest camp, aquest terreny que veieu, està situat a Cornellà de Llobregat, en el meu barri, a tocar del carrer on va passar la meva infantesa.

Aquest és el camp que vam fer els nens del barri quan érem petits, durant els anys 70. Sí, sí. Aquest camp que apareix a l’anunci de la Nike és el que nosaltres en dèiem “Camp de les Aigües” (la fàbrica de les Aigües està just al costat), un terreny mig abandonat que continuava fins arribar al Riu Llobregat, i el permanent espai on passàvem hores i hores jugant a pilota i a molts altres jocs.

Jo vivia just en el carrer que hi ha al darrera dels edificis que de tant en tant es veuen a l’anunci, que en aquells temps no existien i on aleshores hi havia una fàbrica abandonada.

El terreny que amb el pas del temps els veïns vam anar transformant en una cosa semblant a un camp de futbol. Un dia un pare va aconseguir una porteria, un altre dia vam portar terra per tapar el forat d’una de les cantonades, devegades arribava un senyor amb un tractor i es posava a llaurar tot el terreny, deixant-lo absolutament impracticable per jugar a futbol.

I els nens d'aquell barri d'immigrants, degradat per la pobresa dels anys 70, el tornàvem a trepitjar amb paciència infinita fins que aconseguíem que tornés a estar mínimament practicable per tornar a jugar a futbol.

Avui dia el camp és molt semblant al que es veu a l’anunci, i ja està totalment integrat al barri, amb un espai amb pistes de petanca, bancs per seure, tanques, etc. Es troba molt a prop de l'actual camp de l'Espanyol, així que si alguna vegada hi aneu veureu el camp on s'ha filmat l'anunci.

Un espai on des d’aquells temps en que el vam fer nostre no ha deixat de servir de terreny de jocs, especialment de futbol, per a molts altres nens durant els últims 40 anys.

Quins records en veure el vídeo!!!

... i el Biel va saltar al Camp Nou amb Sergio Busquets

I al final, el Biel va saltar a la gespa del Camp Nou de la mà del Sergio Busquets, com si fos un més dels jugadors del Barça, amb un estadi ple de gom a gom i la música de la Champions a tot volum, en una de les experiències que de ben segur recordarà durant tota la seva vida.

En aquest enllaç, a partir del minut 8:45, teniu les imatges de la sortida al camp des del túnel de vestidors: http://www.youtube.com/watch?v=ka1Yom2NAak 

No juguem la champions... però casi!!!

Avui és un dia molt especial per al Biel. Segurament, viurà una de les experiències més intenses de la seva vida, un fet que deixarà un inesborrable record en la seva memòria.

I és que avui el Barça juga el partit de tornada de vuitens de final de la Champions. Fins aquí cap novetat, oi? Però si dic que es tracta d’un partit que el Biel viurà d’una manera molt especial, segurament direu: “Bé, això vol dir que el podrà anar a veure al camp”.

I teniu raó en part. Però la cosa va molt més enllà. Perquè no només podrà anar al Camp Nou a veure el partit, sinó que serà un dels nens que surtin de la mà d’algun dels jugadors que saltaran al camp!

Sí, sí. El que sentiu. No sabem si serà amb un del Barça o amb un del Manchester City. Però el que sí passarà és que el Biel sortirà al camp des del tunel de vestidors amb la resta de jugadors, pujarà aquelles escales que donen al camp, sentirà els aplaudiments d’un Camp Nou ple de gent, i sentirà la música de la Champions com si realment fos ell qui estigués a punt de jugar el partit.

Tot de la mà de Messi, o de Neymar, o de Xavi, o de Valdés... o de Silva, o del Kun Agüero, o de Touré Yayà... o de qui sigui. Perquè el que realment importa és que sense dubte serà una experiència única i inoblidable.

Un dia va donar nom a aquest bloc dient que “volia jugar la champions”. I avui, si més no, s’hi aproparà bastant.

Així que ja ho sabeu: aquesta nit, cap a les 20.40, no us perdeu la sortida al camp dels jugadors :-D

Benjamí D del Vendrell: trajectòria impecable!

Els nens del Benjamí D del Vendrell van tancar diumenge una primera etapa de temporada impecable, i marxen de vacances havent-se convertit, sens dubte, en un dels equips revelació del grup. I és que, a data d'avui, i tot i que encara queden alguns partits per tancar la primera volta, els nens ocupen la segona posició, empatats a punts amb el líder, i havent donant la sensació de ser un dels més seriosos candidats a lluitar pel títol.

Quan la temporada va començar, l’objectiu bàsic era que els nens s’anessin formant i agafant el pols a la categoria. Tots són de primer any, i donaven el pas cap a la categoria Benjamí on es trobarien amb molts nens de segon any, amb equips amb més experiència, etc.

Però els nens van començar molt bé la temporada, amb molts bon resultats durant els primers partits i plantant cara en el que va significar la primera derrota de l’any. A partir d’aleshores, els resultats i les millores en el joc s’han anat succeint, fins arribar al dia d’avui, on els tenim al capdamunt de la classificació, amb moltes ganes de continuar donant guerra en el que queda de lliga i, sobretot, millorant cada vegada més el seu joc.

Ara toca gaudir d'unes més que merescudes vacances i agafar forces pel segon tram de temporada, que es preveu més que emocionant.

Futbol, literatura y palíndromos

Gerardo "Tata" Martino

Tal y como explica la Wikipedia, “un palíndromo es una palabra, número o frase que se lee igual hacia adelante que hacia atrás. Si se trata de un número, se llama capicúa”. 

Uno de los ejemplos más típicos es el de “Dábale arroz el abad a la zorra”, que descubrí de pequeño y estuve repitiendo sin cesar durante tres semanas.

El Tata Martino no es un palíndromo, es el entrenador argentino que acaba de sustituir a Tito Vilanova al frente del Fútbol Club Barcelona. Así, pasamos de Tito a Tata, y podemos unirlos a Tete Montoliu, Totò y Desmond Tutu, como hace cuatro días recordaba el gran verbíboro Màrius Serra, un gran aficionado a los juegos de palabras, con este tweet: 

 

De Tito a Tata tampoco es un palíndromo, pero el cambio me ha hecho recordar un texto publicado el 12 de agosto del año pasado en El País por Enrique Vila-Matas, y en el que hablaba de Tito Vilanova, que acababa de sustituir a Guardiola. Un artículo en el que se hablaba de palíndromos, y en el que el escritor defendía la opción de Vilanova justamente con la palindrómica frase “Acá solo Tito lo saca”.

Un texto motivado por un asunto futbolístico y en el que, sin embargo, tienen cabida palíndromos, el escritor  Augusto (o Tito, como lo llamaban sus allegados) Monterroso y “La carta robada” de Edgar AllanPoe.

Y es que el fútbol también es cosa de letras. Y como dice Vila-Matas al terminar el artículo: “Ya que expulsaron del estadio el humo del tabaco, al menos que entren los palíndromos”.

Aquí está el artículo:

Acá solo Tito lo saca

Que sí, que está preparado, que merece toda la confianza. Algunos, además, creemos que sorprenderá

Enrique Vila-Matas 19 AGO 2012 - Publicado en el Diario El País

El verano, futbolísticamente hablando, va dejando atrás ciertas turbulencias; las creadas, por ejemplo, por los comentaristas empeñados en que jugáramos la Eurocopa con un delantero centro convencional. Fue alarmante descubrir que la inefable caverna es más cavernosa de lo imaginado y parece aún no haberse enterado de tácticas y estrategias más modernas (por modernas entiendo del Real Madrid de Di Stéfano hasta hoy). Lo más asombroso de todo es ver cómo paradójicamente ese retraso de nuestros comentaristas no afecta a la triunfal selección nacional, heredera de viejas estrategias de Cruyff y Luis Aragonés, entre otros.

A medida que nos aproximamos a la Liga, va dejando atrás el verano ciertas turbulencias y entra en otras. A nadie se le escapa que en el mundo del Barça de las próximas semanas, el foco de atención será el nuevo entrenador, Tito Vilanova, el hombre al que al parecer no le tembló el pulso a la hora de sustituir a Guardiola. Muchos se preguntan si, burlando todas las dificultades que saldrán a su encuentro, sabrá sacar adelante su equipo. ¿Sacarlo adelante? Algunos a veces pensamos que solo él está verdaderamente capacitado para esto, pero quizá estamos demasiado influidos por un palíndromo que inventó hace varias décadas el gran escritor guatemalteco Tito Monterroso: “Acá solo Tito lo saca”.

Como se sabe, un palíndromo es una frase que se lee igual hacia delante que hacia atrás. Por lo general, estas frases se resienten en su significado cuanto más largas son. No es obviamente el caso de “Acá solo Tito lo saca”, y más si se aplica al Barça de este comienzo de temporada.

Como ayudante de entrenador y a sus 43 años, ha ganado más títulos que cualquier otro en su carrera.

“A la catalana banal, atácala” es otro ejemplo de palíndromo que no se resiente en su significado. Es más, adquiere aún más sentido si se aplica a la realidad de algunas socias y socios del Barça que despliegan estos días pura banalidad cuando especulan, sin duda prematuramente, sobre los supuestos problemas que puede plantear la dirección de Tito Vilanova. Problemas podrá haberlos, los hay en todas partes, pero creo que fue muy sabio Zubizarreta al elegir a Vilanova, hay que aplaudirle por haber tenido la idea “elemental” que no había tenido nadie, quizá porque esta –como La carta robada, de Poe– se hallaba demasiado a la vista.

“¿Acaso hubo búhos acá?”. He aquí otro palíndromo que cobra cierto sentido en el contexto del Barça. A la pregunta hay que responder que sí, que los búhos no dejaban ver el bosque y todo el mundo hablaba de Bielsa y de mil nombres más (la mayoría demenciales), sin caer en la cuenta de que la carta de Tito estaba ahí para ser jugada sin temor, pues no en vano es alguien que, como ayudante de entrenador y a sus 43 años, ha ganado más títulos que cualquier otro en su carrera.

Que sí, que está preparado, que merece toda la confianza. Algunos, además, creemos que sorprenderá. Para el primer partido de Liga estaría bien una pancarta de amplia confianza que dijera: “Acá solo Tito lo saca”. Ya que expulsaron del estadio el humo del tabaco, al menos que entren los palíndromos.

Guardiola, Enrique Vila-Matas y "Esperándolo a Tito"

La realidad informativa es a menudo curiosa y sorprendente. En apenas una semana, una de las parejas más exitosas de la historia del fútbol ha sido protagonista por diferentes razones. Las recientes ruedas de prensa de Guardiola (atacando a la actual directiva del Fútbol Club Barcelona) y de Tito Vilanova (escenificando problemas de relación con el de Santpedor) han copado las conversaciones futboleras de los últimos días.

 

A raíz de las palabras de Guardiola recordé dos referencias (hay bastantes más) del gran EnriqueVila-Matas (otro gran escritor futbolero) sobre el entrenador. Una de ellas corresponde al artículo “Fútbol hablado” (se puede leer aquí). Una expresión esta –la de “fútbol hablado”- que demuestra la gran capacidad que este deporte tiene con el mundo de las palabras.

"Aunque no fuera bueno en su oficio, nadie podría ya quitarle a Guardiola haber conseguido en poco tiempo haber mejorado el fútbol hablado."

La otra referencia a Guardiola que recordé fue, justamente, una en la que el escritor explicaba su relación con futbolistas lectores -como Guardiola y Pardeza.

"En la década de los noventa entablé cierta amistad con futbolistas que leían. Con Pardeza y Pep Guardiola, muy especialmente. Ellos querían que les hablara de literatura, y yo en cambio que me contaran secretos del fútbol."

  

Fútbol y literatura. Escritores que preguntan sobre fútbol y futbolistas que se interesan por la literatura.

Enrique Vila-Matas

Hoy, en cambio, después del anuncio de la renuncia de Tito Vilanova como consecuencia de la reproducción de su enfermedad, me he acordado de uno de los textos sobre fútbol que más me han hecho disfrutar. Se trata de “Esperándolo a Tito”, escrito por EduardoSacheri, de quien hablaré en otro post.

Eduardo Sacheri

“Esperándolo a Tito” es una maravilla de relato corto. Las palabras consiguen hacer que toda la esencia del fútbol, del fútbol de barrio, de ese fútbol que muchos hemos jugado de pequeños y que practicamos como si nos fuera la vida en cada partido se conviertan en auténtica experiencia.

Un texto que es una demoledora demostración de la relación que existe entre fútbol y literatura, y de cómo el fútbol puede ser tema central de la gran escritura.

"Futbolí", "Metegol" i Alexandre Fisterra

Alejandro Finisterre

Un poeta gallec, un ballarí en la companyia de Celia Gàmez, un bombardeig durant la guerra civil, un hospital a Montserrat, una novel·la que desapareix en una nit de pluja, un exili a França...

Sembla l’argument d’un llibre o d’una pel·lícula d’intriga, oi? Doncs ni una cosa ni l’altre. La relació és molt més curiosa encara.

I és què, del que parlem, és d'un objecte per tots conegut i que rep noms molt diversos. A Bolívia es diu “canchitas”; “taca-taca” a Xile; “futío” a Guatemala; “matraquilhos” en portuguès: “karambol” en serbocroata... És la forma de dir “futbolín” en diferents zones del món i llengues. En anglès el trobem per “table-football”, “table soccer”, “footzy”, “bar-football” i “fossball”. En francès es coneix per “baby-foot”. A Alemanya i Bèlgica per “kicker”. En serbocroata es diu “karambol”. I a Itàlia el trobem com “calcio balilla”, “calcetto” o “biliardino”.

Sabeu ja de què parlem? Doncs del "futbolí", que és el nom que rep a Espanya i part d’Amèrica Llatina, però que no a tots els països sud-americans té el mateix nom. 

Figureta de futbolí del Senegal (Font: www.ca.wikipedia.org)

 

En aquest enllaç de la wikipedia trobareu un interesantíssim article sobre el “futbolín”, la seva història, les seves modalitats i, també, algunes curiositats. Però potser el més interessant i fins i tot increïble de tot plegat és la història d’Alejandro Finisterre, què a més de poeta i editor sembla que va ser l’inventor del tipus de futbolí (amb jugadors de cames separades) que coneixem. Un model que és conegut arreu com a “futbolí català”.

Futbolí català

D’acord amb la wikipèdia,

“el futbolí de cames separades sí que el va inventar Alexandre de Fisterra. Aquest havia resultat ferit en un bombardeig a Madrid, durant la Guerra Civil Espanyola. Quan va veure molts nens ferits com ell a l'hospital, que no podien jugar al futbol, va tenir la pensada, tot inspirant-se en el tennis de taula; va demanar a Francisco Javier Altuna, un fuster basc amic seu i també refugiat, la fabricació del primer futbolí seguint les seves instruccions. Fisterra va patentar la seva creació el 1937 a Barcelona, i per aquest motiu el seu model és conegut com a "futbolí català".

 

Trobareu més informacions sobre Alexandre de Fisterra i la seva al·lucinant vida en aquest enllaç i també en aquesta entrevista.

 

Tornant a les formes d’anomenar el futbolí, el nom que rep a l’Argentina és”Metegol”.

I “Metegol” és també una película animada en 3D dirigida per Juan José Campanella (“El hijo de la novia”) que s’estrenarà a l’Argentina el 18 de juliol i que arribarà als cinemes espanyols cap al desembre. 

Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula.

La pel·lícula està inspirada en un conte de l’escriptor i humorista gràfic argentí Roberto Fontanarrosa, apassionat del futbol i una de les referències pels interessats en la relació entre futbol, lletres i literatura. De fet, una de les seves frases és: 

“Solo tuve dos defectos: uno era la pierna izquierda; el otro era la pierna derecha”.

 

En el guió de la pel·lícula ha participat Eduardo Sachieri, qui no fa gaire va protagonitzar, conjuntament amb Juan Villoro, la tertúlia “Futbol y literatura”.

I Sachieri és també l’autor d’alguns dels llibres de la col·lecció “Metegol” en la qual s’inspira la pel·lícula i que protagonitzats per pels jugadors d’un “metegol” o “futbolí” són una bona proposta de lectures futboleres pels més petits (trobareu els títols en aquest enllaç).

Idiomes, història, cinema, literatura... qui ha dit que no es poden aprendre coses amb el futbol?