diumenge, 1 d’abril de 2012

"Un dia com el millor d'una vida"



 Ahir, 31 de març de 2012, va ser un gran dia pel Biel. En paraules seves, “el millor dia d’una vida”. Bé, potser és una valoració exagerada, però es pot entendre perfectament què ha de passar pel cap d’un nen de 7 anys, enamorat del futbol, amb obsessió per jugar a pilota i fan absolut del Barça i els seus jugadors quan li dius que anirà al Camp Nou a veure un partit en directe.

Des del dijous, quan li vam comentar què el dissabte podria veure de prop als Messi, Xavi, Iniesta i resta de jugadors del Barça que no ha deixat de comptar les hores que faltaven pel gran moment. A més, això coincidia amb un dia de partit pel seu equip, el Prebenjamí B, la qual cosa feia encara més interessant el dia.

A les 10, els nens estaven convocats en el camp del Vendrell, que era on havien de jugar contra el Segur de Calafell. Un partit important i clau per mantenir la ratxa de victòries dels últims partits i que havia de portar-los a conservar la segona posició o, fins i tot, accedir a la primera en cas que els líders, l’Arboç, no guanyessin el seu partit. 

Conscienciats de la importància del partit, els nens van entrar al vestidor, van sortit al camp per fer l’escalfament i just cinc minuts abans que comencés el partit... Bé, van descobrir que estaven sols al camp, i que del rival tan sols s’havien presentat quatre o cinc jugadors. Així doncs, l’àrbitre va donar per acabat el partit i va atorgar els tres punts al nostre equip. I ja que estaven allí, es va aprofitar per fer un partidet d’entrenament que va permetre als nens fer el que més desitgen: jugar a futbol.



(Explicar, com a anècdota, que qui feia d’entrenador rival ho va ser també meu uns 20 anys enrere, quan jo jugava al Cornellà. I és que la vida dóna moltes voltes, i el món és més petit del que ens pensem).
 

El dia plenament futbolero va continuar a la tarda, ja que tot l’equip va tornar al Club d’Esports a l’aniversari d’un dels nens, l’Irenko. Berenar, animació, festa i, com no podia ser d’altra manera, els nens van agafar una pilota i se’n van anar al camp a jugar una altra vegada, en aquesta ocasió, però, sense punts pel mig i amb roba de carrer.

I just cap a les 19.30 vam sortir del Vendrell en direcció a Barcelona. Tant aviat el Biel va pujar al cotxe es va posar la seva samarreta de Messi i es va enroscar la seva bufanda del Barça per anar fent ambient. Durant el viatge vam anar escoltant com el Madrid guanyava sense complicacions a camp de l’Osasuna, la qual cosa obligava al Barça a guanyar a l’Athletic de Bilbao per continuar en la seva persecució.


 

En arribar a Cornellà, vam aparcar el cotxe i vam agafar el Trambaix per anar cap el Camp Nou. Tot i que vam sortir amb molt de temps per poder viure l’ambient al màxim, vam trobar ja alguns passatgers amb samarretes del Barça al tramvia, i més encara quan vam arribar a les rodalies de l’estadi i ens vam barrejar amb la marea d’aficionats que començaven a entrar-hi.



 

El Biel mirava atentament a tot arreu, per no perdre’s cap detall del que devien ser uns moments intensos per ell. Tampoc es va perdre detall de tots els objectes que es venien en les diferents paradetes. Al cap d’una estona vam accedir a l’interior del camp, vam buscar la nostra ubicació, i vam començar a gaudir de l’experiència.


La nostra ubicació era en la primera fila de la primera graderia, just a tocar d’un dels córners, la qual cosa feia que de vegades tinguéssim els jugadors a dos o tres metres de distància, molt a prop. Vam tenir la sort que Messi va llançar un parell de córners just des d’aquella cantonada, la qual cosa va fer que al Biel gairebé li saltessin els ulls en veure’l de tant a prop. De fet, fins i tot es va permetre el luxe de dir-li a Messi en un dels córners: “Messi, busca a Piqué!!!”. I la casualitat va voler que el llançament de Messi fos rematat per Piqué. El Biel, aleshores, va començar a dir: “M’ha fet cas! M’ha fet cas!”. Us imagineu què devia passar pel seu cap en aquells moments?

 

Va celebrar els gols, va cantar amb els aficionats, va gaudir com un boig, va preguntar, es va queixar de l’àrbitre, va donar la seva opinió sobre algunes jugades, va donar indicacions als jugadors (“Passa-la a l’Iniesta!”, “Que s’obri el Tello a la banda!”) i bé, en definitiva, va viure com ningú.



En acabar el partit, una última ullada a les graderies, a la gespa, i cap a casa. Però abans, una aturada en una paradeta per comprar una gorra del seu equip i anar amb ella posada durant tot el camí de tornada. Cansat però feliç, revivint el que acabava de veure i somiant en el moment de tornar al Camp Nou. I ja en el llit, com milers i milers de nens, segurament va somiar en què ell és un dels jugadors que trepitja la gespa d’aquell camp i fan una jugada impensable per marcar el gol de la victòria.



Més fotos fent clic aquí.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada