"Vull jugar la Champions"

Avui estrenem bloc. D’aquí no res farà tres anys que vaig obrir pinyesicastells amb la intenció de seguir l’evolució castellera del Biel. Poc a poc la cosa va anar derivant cap a qüestions més genèriques, com ara l’actualitat dels Nens del Vendrell i altres assumptes relacionats amb el món casteller. Mai he perdut de vista qui era el protagonista, però el fet d’assumir responsabilitats a la Junta em van fer considerar, per una qüestió d’imatge, que els continguts havien de ser més genèrics, i no centrar-me únicament en tot allò que tingués a veure amb el meu fill.

Però avui el retorno tot el protagonisme. Perquè, com diria el meu amic virtual Negre de Terrassa, aquest bloc és meu. I, per tant, faig amb ell el que em sembli oportú. I diré el que cregui que hagi de dir i parlaré del que em sembli que haig de parlar.

Ja fa uns set mesos que el Biel no fa castells. Ni els fa ni els vol fer. Després de dos anys d’una intensitat brutal –el primer amb només 4 anys, i el segon amb 5-, va arribar un moment en que va dir prou. La seva última cassola va ser a les Decennals de Valls, i a partir d’aquella actuació no ha volgut tornar a pujar. Un bon lloc per acomiadar-se. Per sort, vaig escriure aquest post explicant l’orgull que sentíem els seus pares per tot el que havia fet. Coses de la vida, vistes com han anat després les coses, aquell escrit va ser premonitori.

Deixo per més endavant escriure més detalladament sobre l’abandonament del Biel. Ara, el que em mou és iniciar aquest espai per seguir la seva trajectòria futbolera. Sí, futbolera. Feia temps que estava obsessionat amb jugar a futbol, i que no parava d’insistir en que l’apuntéssim en algun equip. De ben petit ha sentit atracció per qualsevol activitat que tingués com a epicentre una pilota. I, especialment, si aquesta era de futbol. 

L’interessa més el Canal Barça que el Club Super3, els partits que els dibuixos animats (amb l’excepció de Tom i Jerry, de moment), i els gestos i actituds de Messi que les de Dora l’Exploradora. Què hi farem? Ens ha sortit futbolero fins a l’extrem, justament una activitat que jo no volia que fes, perquè he jugat molts anys a futbol (la foto següent em delata) i no m’agrada l’ambient que l’envolta, fins i tot en els equips de categories inferiors on tothom es pensa que té per a fill un crack en potència.

 

D’altra banda, no tot és negatiu. L’esport continua conservant en essència uns valors –companyerisme, solidaritat, treball en equip, afany de superació- que constitueixen uns bons pilars en l’educació dels nens. Si aquests conceptes s’entenen no hi ha problema. Si la cosa es perverteix i acaba derivant en competitivitat extrema, individualisme i egoisme, aleshores l’esport es converteix en una altra cosa.

 

Però tant ha insistit que al final ho ha aconseguit. I dimecres passat va fer el seu primer entrenament a l’Escola de Futbol del Vendrell. Per això, he decidit obrir aquesta pàgina per anar tenint un recordatori del que vagi fent. Una pàgina que mantindré fins que això duri, perquè mai se sap què pot passar en el futur. Potser d’aquí a un temps torna a fer castells. O potser la seva carrera castellera s’ha acabat per sempre, la qual cosa seria una gran llàstima. 

Però, si així fos, els seus pares tornem a reiterar el nostre orgull no només pel que ha fet durant els dos últims anys, sinó per la seriositat, capacitat de sacrifici i compromís que ha demostrat durant aquest temps. Perquè el que ha fet és molt gran.

I ara, que comenci el partit. Un dia va dir el Biel: “vull jugar la Champions”. Doncs apa, a treballar, que el camí és ben llarg.